Inici Nani Navarro Amor entre cadiretes Galeria Bloc Botiga Regala-rt Contacte

La grumete Navarro i el Capità Manel

Ja portem cinc dies de navegació, i el meu curs accelerat amb crits histèrics a dues bandes en moments de tensió, està començant a donar el seu fruit.
El que tinc clar, és que moure el barco significa emoció assegurada.
Aquesta nit l hem passat a Kirá, un petita illa deshabitada, amb una caseta desconstruïda i una hermita que tenia una clau posada. Jo li vaig donar la volta, però la porta no es va obrir. Vaig pensar que potser era una senyal i no vaig insistir més. Hem passat la nit tres valerets, un d ells amb dues parelles que han estat tocant la guitarra i cantant cançons gregues fins a les tantes.
Quan ens hem despertat, un dels velers ja havia marxat, i ho teníem super bé per sortir. Era un escenari tan perfecte que buscava la càmera oculta. Amb la calma hem començat a recollir les cordes, quan de sobte, ha entrat un pedazo veler ⛵, llarguíssim I molt antic, s ha de dir, i ha començat a maniobrar per atracar.
M he adonat, que uns dels passatemps quan vas en barco, és veure com atraquen els altres velers, mentres vas fent comentariets : Quin inútil, doncs la dona sap pilotar, sembla q l ancora no els hi funciona, han tirat l ancora massa lluny, s ha tirat al mar amb la dingui què cutre, aquest se la fot, etc etc.
El tema és que l home ha atracat bloquejant nos la sortida, cosa q ens ha complicat l operació . L ancora – la meva responsabilitat de grumet- té molt mala llet. Tinc clar que part de la fiança anirà a reparar el casquet del barco, pq li foto uns cops temeraris. El tema és que avui ho ha fet el capità un altre cop i també se li ha sortit de lloc. El barco ja no estava lligat i començava a donar voltes en rodó, però per sort no bufava gaire vent i hem pogut controlar ho bé.
Hem navegat unes 10 milles desplegant la major, i hem arribat pacíficament a l illa de Methanna.

3er dia de Navegació : L’Oriol

Després del dia accidentat d ahir, avui hem despertat finalment a la bellesa i a l equilibri grec. Aigua turquesa, pins de verd intens, peixos movent-se en team D un costat a l altre, i nosaltres observant aquest espectacle com si això no fos D aquest món 😲.
En Manel estava ajudant a fondejar un veler D una parella de iaios grecs, quan he vist que un nano s apropava amb el tub i les ulleres cap al meu barco. També m he fixat que venia tal i com l havien portat al món. Jo estava asseguda a les escales del veler, quan ell s ha parat i m ha preguntat… Ets catalana? Doncs sí. Resulta que l Oriol és de Barcelona; a la roca estaven la seva dona i la filla de dos anys observant la situació . M ha explicat que estaven de vacances i que havien fet una setmana en veler per les illes Cicledes amb les seves germanes i el pare, que té el títol de patró . Ventorro a 30 nusos, a mi m agafa algo.
Com que portàvem deu minuts parlant, l he convidat a pujar. Però com que l Oriol venia nadant en boles, penso que pujar amb el pitu vintage li ha fet una mica de corte, així que hem seguit la conversa a l aigua. Ells viuen al sud d Alemanya, però volen tornar ja a Catalunya. Catalans pel món, on menys t ho esperes, n ‘apareix un.
A tot això, en Manel ha pescat dos lloritos que ens menjarem en res.
Envoltats D aquest equilibri, on la terra et dóna el que necessites, la vida brilla.

2on dia: moure el veler és show assegurat

Està clar que cada cop que agafem el veler, passa alguna cosa.
La Marianna, la grega que ens ha llogat el barco, em va suggerir venir a aquesta petita illa on estem ara. El vent ens venia de nort, que traduït al català vol dir no gaire convenient. Tot i amb això, hem tirat pel dret. La navegació molt bé, la génova desprès de l espectacle D aquest matí ha funcionat perfectament, fins que hem arribat a una caleta per atracar i passar la nit.
Comença el show. El Manel ha fet una maniobra complicada, que és atracar de cul. La veritat és que li ha sortit molt bé, si no fos pel petit detall de que ens hem menjat el catamarà de megaluxe del costat. Els propietaris, francesos, parlaven castellà, i la dona, a part de separar el meu barco del seu, m anava donant ordres: pon aquí una boya, mira no sé qué de l ancla. Total, que quan he començat a posar les boies, m ha mirat amb cara d estupefacció i m ha dit… Pero si no sabes ni hacer ni un nudo!
Así es, querida naveganta!! Yo es que pensaba que lo de ir en velero era otra cosa, pero no paro de pringar.
En fi, el Manel ha saltat al mar en plan Robinson, ha lligat dues cordes a les roques, i sembla que la cosa s ha estabilitzat. Almenys ja ens aproximavem al catamaran en plan UUUUHHHHHH i els francesos D han pogut relaxar, perquè estàven acollonits amb la nostra arribada triomfal.
El mar sempre dona històries per explicar…

2on dia de navegació: Avui hem patit

Tal i com us vaig explicar ahir, la Génova no s enroscava, i és clar, avui tampoc. Així que hem trucat a la noia del barco a veure quina solució ens donava. Ens ha dit que anéssim fins a Porós a motor, que está a l altre punta, perquè aquí on estem no hi havia tècnics. Això per en Manel, vindria a ser com una mena de gran humiliació (trucar a un tècnic, vull dir ) Així que, ni corto ni perezoso, encara amb l ancla posada al mar, ha desplegat tota la vela en su ancho y alto per veure on estava el problema (enginyer fins al final) , mentres els velers dels costats es cagaven de por perquè això anava totalment a la deriva. Jo no m acabava de creure el que estava passant ,així que he començat a estirar totes les cordes que em trobava al meu pas, per veure si alguna tensava la vela. Hem sortit de la bahía no sé com, i de sobte, m he trobat donant voltes en mig del mar amb la gènova totalment descontrolada i el barco derrapant segons bufava el vent. Jo estava tota mullada, treien i posant corda per estribor i babor a la par també sense control.
El vent estava en el seu moment més esplèndid, la vela anava a tope segons li rotava I el barco escorant a dreta i esquerra mentres anàvem donant voltes per intentar tornar a entrar a la bahía i arreglar el problema i /o trucar al tècnic (bé, el Manel no contemplava aquesta última solució,però jo sí ) .

En aquests moments de crisi, m he cagat en tot dient q pq osties havíem sortit amb la Génova trencada (tenia raó però no tota),i hem tingut uns minuts de crits histèrics; però la circumstància, que era de força major, ens ha fet distreure ns amb l essencial ,que era no fer volcar el veler.
No sé com, perquè de debò que no sé com,( entenc q les meves pregàries han estat escoltades), després de dues hores a la deriva, on la vela manava i ens feia anar per on volia, hem pogut estabilitzar el barco i el ingeniero Manel ha pogut apropar se a la proa a veure on estava el problema. Des de la meva posició estiralaprimeracordaquetrobis, se m ha acudit suggerir que el problema potser estava en el rollo, i així ha estat. El Manel ha estat toquetejant, I de cop, amb llàgrimes als ulls, he vist com el tros de vela s ha començat a recollir i hem pogut tornar a navegar amb normalitat.

Conclusió :
1. La força del vent m ha fet sentir com un putu misto enmig del mar.
2. Els velers quan ens veuen venir, s aparten.
3. En dos dies el ferry ja ens ha pitat tres cops perque estava a punt d atropellar nos.
4. En Manel és un suïcida temerari però cal dir al seu favor, que és un crack 😍

I jo que pensava que navegar era rollo portar una pamela I un Martini a la mà…

1er dia de navegació

  1. Avui hem sortit a navegar. La sortida del port ha estat espectacular ; vull aclarir que jo no sabia que estàvem sortint. Estava tranquil.lament recollint no sé quina corda que m ha passat el grec del barco del costat, quan de sobte he començat a sentir crits de Però deixa anar la cordaaaaaa. (la de l altre costat). Bueno, histerisme total:, el barco ha començat a anar sense fre cap al barco del costat, i quan ja ens pensàvem el pitjor i jo ja havia tancat els ulls i donar la fiança per perduda, el Manel, que estava suant la gota gorda, ha aconseguit redreçar el barco mentre murmurava quina vergonya quina vergonya . Les primeres milles han estat de crits mútus, però ho hem solucionat.
    Pels neòfits com jo de la navegació, he de dir que hem anat a Eigina, la illa que queda més a prop d Atenes, a una mitja de 6 nusos l hora (això ve a ser la velocitat). És a dir, que dues hores i mitja hem fet unes 13 milles, sense motor, només amb la vela Gènova.
    El show ha estat en arribar aquí. La Génova no s enrollava bé i en Manel es pensava que era per causa de la meva inutilitat. Ho ha intentat fer ell, però tampoc ha pogut, i m he sentit reconfortada. Tanda de crits, que els velers veïns miràven amb atenció, i finalment tirada de l ancla.
    Jo, honestament, pensava que l àncora era un objecte decoratiu del barco, i tot i que jo era la que anava deixant anar la cadena, l àncora no s havia mogut del puesto. A part, un tros de Gènova no s havia liat I em donava cops al cap. Així  era impossible procedir. Els veïns penso que estaven cagats de veure el que fèiem, que el mapa ha traduït en això.

    Bé, només puc dir que tot i que portem tres hores donant voltes sobre el mateix lloc, diria que no em marejo i que l aigua està… Per beure se la. I l experiència… Per seguir

1er dia al barco de l Amol

Doncs resulta que fa tres mesos, el Manel, que tot sovint encara creu que té 20 anyets, va agafar no sé quin pes i se li va contracturar l esquena de tal manera, que va estar gairebé una setmana sense poder caminar.
Quina casualitat, que justament avui, que anem a fer la recepció del barco, el Manel ha estornudat I crock! Contractura is back!!

Als 30mil graus que estem avui a Atenes, he anat a buscar una farmàcia per comprar voltaren i una faixa. Evidentment m he perdut seguint les instruccions del Google maps, que a més a més, he de dir que aquí a Atenes com que no acaba de funcionar molt bé. Però finalment un grec molt amable m ha acompanyat fins a l única farmàcia oberta de la ciutat un dissabte del mes d agost. He de dir que els grecs són gent especial. Secs però amables.
Mentres esperem el taxi, el Manel m ha fet una classe acelerada de navegació, tenint en compte que ell és el patró i jo l acompanyant que no en té n’ idea i som els dos únics membres de la tripulació

Conclusió : davant per avançar, darrere per frenar, i pilot automàtic si és que vull arribar a algún lloc.
Ara mateix em veig trencant tots els velers del voltant intentant sortir del port, i en unes hores arribant a Turquia enlloc D Eguina.

NAVEGANTE NO HAY CAMINO

Això és exactament el que va passar:

Aquest estiu el Manel volia anar tot el mes a Thailand. Cada dia mirava vols per volar a Bangkok, on ja hi havíem estat al 2016 i havíem sigut més feliços que dos perdissos. El tema és que jo no ho veia clar, perquè a l agost a Thailand pot ser que el temps es comporti, o que ens agafi el monzón de les nostres vides. Però clar, com convèncer al Manel de canviar de plans amb la cara d entusiasme que planificava el viatge…

Així que pensant pensant, se m va ocórrer la més disparatada idea que sabia que seria gairebé impossible de realitzar, però que el tindria distret durant unes setmanetes: anar a navegar dues setmanes per Grècia en un veler. La proposta va tenir tant D èxit, que en qüestió de segons ja no sabíem ni on estava Tailàndia.
He de dir que no li ha estat fàcil, que realment pensava que no ho aconseguiria, que ell també es pensava que no ho aconseguiria i va tenir nits de tirar la tovallola, però no sé ni ben bé com, aquí estic, asseguda a l avió destinació Atenes, a punt de pujar per primer cop a la meva vida a un veler, i amb una maleta on només porto aletes, ulleres i canyes de pescar.
La professional tourist is back!!!!!

OPERACIÓ TIROIDES (1A part)

Després d´haver-ho endarrerit durant molts anys (13 des de que em van diagnosticar l´hipertiroidisme i la doctora em deia que m´havia d´operar), aquest estiu em van trobar unes cèl.lules atípiques en un nòdul al tiroides que feien sospitar de l´existència d´un càncer, i la meva doctora va tirar pel dret. En menys de dues setmanes ja tenia dia i hora.

El cert és que jo no em volia operar, i amb aquesta actitud negativa vaig arribar a Can ruti.

Vaig començar a plorar tan punt vaig posar el peu a l´hospital com si m´estiguessin portant a l´escorxador. Em vaig acomiadar de la meva família, em van fer vestir de verd mentre el Manel em feia unes fotos plenes de glamour, i  em van portar a una sala amb a cinc persones més on només era jo la que plorava i a la que tots consolaven com si ells no anessin a passar pel mateix.

Llavors va venir una infermera per posar-me una via al vena. Només de veure l´agulla vaig començar a plorar encara amb més actitud, i va decidir esperar i passar-li el mort a un altre, mentres em deia “Hay que venir con venas al hospital !!! “

Sense deixar de plorar, un camillero em va portar fins a una sala. Li vaig preguntar si l havien operat mai, i em va dir que un cop, del peu. Però era massa petit i no se´n recordava; no em podia ajudar gaire. Em va deixar en una pre-sala on passaven moltes infermeres i doctors, i tots em preguntàvem perquè plorava, el que em semblava una pregunta retòrica: Era evident que no volia estar allà. Llavors una infermera em va dir que em posarien la via, i la vaig amenaçar dient-li que em desmaiaria, cosa que no va semblar que l importés gaire; suposo que va pensar que del terra no passaria. No vaig arribar ni a entrar al quiròfan que ja m´havien dormit. Tot fos per no sentir-me plorar més.

Continuarà…

UN DIA GAFE

En el món de les relacions, quan dues persones passen molt de temps juntes, les energies  flueixen d´un costat cap a l altre i es contagien les sinèrgies. Així què,  si un es desperta gafe, es força provable que el gafisme s´encomani.

Després d´alguns accidents domèstics i ja intuïnt que no era el nostre dia, vàrem decidir sortir de casa i anar a comprar una tela per pintar.  Quan vàrem arribar a la porta de la botiga, al carrer Rosselló, la moto es va parar i ja no va tornar a engegar més.  Una mica desolats, vàrem estar esperant el bus per tornar a casa.

Com que no arribava, durant aquells 20 minuts de reflexió,  vàrem decidir dinar al japonès de la cantonada on havíem aparcat la moto i que oferia un aspecte confús.  Un local amb aires minimalistes,  amb una oferta de 15 euros per persona bufet lliure de sushi.  Sabíem que no ens agradaria, però estàvem en el dia gafe, i l expectativa estava al nivell del dia.

Vàrem entrar i allò era el caos mes absolut. Un restaurant japonès regentat per una família de xinesos de més de 15 membres, tots corrents per tot el restaurant com àtoms per l´espai. Vàrem haver d´esperar uns vint minuts, i quan vàrem decidir marxar,   una de les  xinis es va posar a la porta bloquejant la sortida  i ens va  asseure a una taula que estava buida des de que havíem entrat.

Una mica perplexos,  estàvem tan juntets amb els de la taula del costat, que era inevitable no intercanviar alguna opinió.  Tothom s´estava queixant perquè feia molta estona que esperaven els plats, i el tema estava clarament desorganitzat. Amb aquesta informació i observant les cares llargues dels comensals,  no havíem encara demanat, quan una xini va treure un plat ple de sushi,  i el va anar passant per les taules mentre tothom deia amb expressió agre que allò no era seu.

Fins que va arribar a la nostra taula, i com que jo – per la perplexitat- no vaig dir ni que sí ni que no, ens ho va deixar i va dir:  Comer bueno.  Doncs així va anar tot el dinar. Sortien ple de plats de la cuina i tots acabaven a la nostra taula. No importava el què.  Llavors l home que teníem al costat, encara esperant el seus plats, va dir que quina sort que havíem tingut que ens havien atès tan ràpid, malgrat que jo encara tenia el menú a la mà  esperant el moment per demanar.

Poc a poc el restaurant es va anar buidant, i ens vàrem quedar sols. En aquell moment  va sortir el propietari amb cara d´agobiat i fustrat, i es va començar a desfogar amb nosaltres: esto no bien, organización no buena, todo mundo hoy  no contento,  platos no sabe mesa.
I la frase que em va fer canviar el dia: Voy a cambiar de negocio, este no funciona.
Veig que no sóc la única 🙂


HOSPITALS DE SZCZECIN 2ª Part…

Nani: -Un forat a l´ós… Però només en el dit trencat o en tot el peu?

Doctor:– No, només en el dit trencat.

N: -Llavors pot ser de la trencada, no?

D: – No ho sembla.

Un home de poques paraules, estava clar.

Em varen fer l´analítica, i els resultats varen trigar dues hores més. Ja portava 8hores a l´hospital, i vaig pensar que potser havia d´arreglar el tema del nom, perquè s´estava allargant més del que m´imaginava.

Finalment, va venir una doctora i em va dir… Guimenes, la situació és aquesta. Les analítiques no estan malament però no estan bé. O sigui, estan al límit del bé. Hi ha un forat a l´ ós del dit trencat, i pensem que per això s´ha trencat aquest dit i no un altre. No som capaços de diagnosticar que sigui una trencada simple, així que l´enviarem a un altre especialista d´un hospital millor perquè es miri les proves per descartar.

N: -Descartar el què?

D: – Que no tinguis un càncer d´ossos.

Com explicar-ho això. Tu et despertes al matí amb els teus plans que generalment es compleixen, pensant que la teva vida és per sempre i que el teu escenari és estable. Et trenques un dit i vas a l´hospital amb la intenció de que et posin alguna cosa al peu i sortir ràpid per seguir fent les teves coses. I de sobte, la vida es para i entres en un malson del que saps que no depèn de tu el poder despertar, i del que ni tan sols saps si hi despertaràs. Però estàs desperta, el problema és que no estàs somiant, i no pots canviar la teva realitat de cap manera. Tampoc estàs en un moment d´acceptació, així que l´angoixa perdura.
S´obre un camí nou al que tu no hi vols entrar, però no ho pots escollir. Potser ja hi ets dins i llavors… què fer? En quin estat estarà? Però com pot ser que tingui un càncer si només m´he caigut i m´he trencat el dit!, I ara què faré, torno a Barcelona clar, però fins quan?, I estarà avançat? Tantes preguntes… Jo  no podia deixar de plorar. T´adones que la teva vida no és ni teva, perquè tu no pots escollir el que vols que et passi i el que no.

Vaig trucar a la meva germana, i ella no entenia res. Segons ella, les analítiques estaven perfectament. Però també plorava. Llavors vaig pensar que em feia poca gràcia ser la primera de la família en morir (tret del meu pare, però d´això ja fa molts anys, clar). Un cop vaig sentir que la meva mare deia que ella només volia que Déu la guiés pel camí de la llum per no perdre´s. I si jo em moria i no trobava el camí? I si em perdia per ves a saber on? I si després ningú em trobava i quedava en el limbo eternament? Fos com fos, no ho volia fer sola; volia que la meva germana m´hi acompanyés. Aquest pensament crec que no li va fer gaire gràcia i va preferir dir-me que tot tenia cura. Si tot, però el càncer encara és una malaltia misteriosa que et pot fer aguantar 20 anys o morir-te en uns mesos.

En Manel i jo varem arribar a l´altre  hospital visiblement alterats. Histèrics, vaja. De seguida ens va fer passar un doctor que semblava un resident en el seu primer dia. Jo no podia parar de plorar i es va llegir totes les proves perquè era incapaç d´explicar-li verbalment. Va obrir la foto al seu ordinador, i després d´uns minuts va dir que no ho veia clar, i que anava a mirar-ho a una pantalla més gran a no sé on.

Aquesta pantalla no sé si estaria a Polònia, però va trigar dues hores a tornar. En aquestes dues hores no pots pensar en res més que en mirar-te el peuet innocent i pensar que perquè el meu cos va per un cantó i la vida per un altre.

Va tornar el doctor i em va dir que segons ell i un altre especialista, el forat era propi de la caiguda i que no hi havia res més. Que podríem fer un contrast per sortir de dubtes, però que vaja, que me´n puc anar tranquil.la a casa.

Vaig sortir de l´hospital encara tremolant, encara inconscient, encara incrèdula. I unes hores després d´haver descansat, em vaig sentir com si hagués aprovat l´examen més difícil de la meva vida.