Nani: -Un forat a l´ós… Però només en el dit trencat o en tot el peu?
Doctor:– No, només en el dit trencat.
N: -Llavors pot ser de la trencada, no?
D: – No ho sembla.
Un home de poques paraules, estava clar.
Em varen fer l´analítica, i els resultats varen trigar dues hores més. Ja portava 8hores a l´hospital, i vaig pensar que potser havia d´arreglar el tema del nom, perquè s´estava allargant més del que m´imaginava.
Finalment, va venir una doctora i em va dir… Guimenes, la situació és aquesta. Les analítiques no estan malament però no estan bé. O sigui, estan al límit del bé. Hi ha un forat a l´ ós del dit trencat, i pensem que per això s´ha trencat aquest dit i no un altre. No som capaços de diagnosticar que sigui una trencada simple, així que l´enviarem a un altre especialista d´un hospital millor perquè es miri les proves per descartar.
N: -Descartar el què?
D: – Que no tinguis un càncer d´ossos.
Com explicar-ho això. Tu et despertes al matí amb els teus plans que generalment es compleixen, pensant que la teva vida és per sempre i que el teu escenari és estable. Et trenques un dit i vas a l´hospital amb la intenció de que et posin alguna cosa al peu i sortir ràpid per seguir fent les teves coses. I de sobte, la vida es para i entres en un malson del que saps que no depèn de tu el poder despertar, i del que ni tan sols saps si hi despertaràs. Però estàs desperta, el problema és que no estàs somiant, i no pots canviar la teva realitat de cap manera. Tampoc estàs en un moment d´acceptació, així que l´angoixa perdura.
S´obre un camí nou al que tu no hi vols entrar, però no ho pots escollir. Potser ja hi ets dins i llavors… què fer? En quin estat estarà? Però com pot ser que tingui un càncer si només m´he caigut i m´he trencat el dit!, I ara què faré, torno a Barcelona clar, però fins quan?, I estarà avançat? Tantes preguntes… Jo no podia deixar de plorar. T´adones que la teva vida no és ni teva, perquè tu no pots escollir el que vols que et passi i el que no.
Vaig trucar a la meva germana, i ella no entenia res. Segons ella, les analítiques estaven perfectament. Però també plorava. Llavors vaig pensar que em feia poca gràcia ser la primera de la família en morir (tret del meu pare, però d´això ja fa molts anys, clar). Un cop vaig sentir que la meva mare deia que ella només volia que Déu la guiés pel camí de la llum per no perdre´s. I si jo em moria i no trobava el camí? I si em perdia per ves a saber on? I si després ningú em trobava i quedava en el limbo eternament? Fos com fos, no ho volia fer sola; volia que la meva germana m´hi acompanyés. Aquest pensament crec que no li va fer gaire gràcia i va preferir dir-me que tot tenia cura. Si tot, però el càncer encara és una malaltia misteriosa que et pot fer aguantar 20 anys o morir-te en uns mesos.
En Manel i jo varem arribar a l´altre hospital visiblement alterats. Histèrics, vaja. De seguida ens va fer passar un doctor que semblava un resident en el seu primer dia. Jo no podia parar de plorar i es va llegir totes les proves perquè era incapaç d´explicar-li verbalment. Va obrir la foto al seu ordinador, i després d´uns minuts va dir que no ho veia clar, i que anava a mirar-ho a una pantalla més gran a no sé on.
Aquesta pantalla no sé si estaria a Polònia, però va trigar dues hores a tornar. En aquestes dues hores no pots pensar en res més que en mirar-te el peuet innocent i pensar que perquè el meu cos va per un cantó i la vida per un altre.
Va tornar el doctor i em va dir que segons ell i un altre especialista, el forat era propi de la caiguda i que no hi havia res més. Que podríem fer un contrast per sortir de dubtes, però que vaja, que me´n puc anar tranquil.la a casa.
Vaig sortir de l´hospital encara tremolant, encara inconscient, encara incrèdula. I unes hores després d´haver descansat, em vaig sentir com si hagués aprovat l´examen més difícil de la meva vida.