Varsòvia, posa´t guapa !!!

Tornant cap a casa, observo amb resignació el paissatge urbà. Com pot ser tot tan lleig.

Varsòvia em recorda aquells contes de Samuel Beckett on tot eren paraules inconnexes. Xocant, motivador, innovador.  Transgressor . Però no relaxa, no facilita. No embelleix.

L´art contemporani és fa difícil d´entendre segurament perquè en la  seva recerca de la filosofia, els artistes han desplaçat la bellesa.

Entro en un museu, en una galeria, i m´importa relativament trobar més pensament que estètica.
Però a la ciutat on visc, no li perdono aquesta estètica comunista intentant ser camuflada a base d´ edificis ultra moderns que, tot i ser més alts que la resta, encara  no  saben defensar-se sols.

És sabut que cada ciutat és un reflex de la seva història. Varsòvia va ser  destruïda quasi en la seva totalitat, i posteriorment reconstruïda, algunes parts en benefici de la memòria històrica, algunes, moltes d´ altres, amb els ideals d´igualtat comunista.

Però quan camino per la ciutat, ja no recordo que en aquesta franja on jo ara visc era part del gueto. No tinc una constant consciència d´estar trepitjant el barri jueu.
Quan aixeco el cap, busco una mica de llum entre els edificis de formigó cercant una estètica nova. Avui  viure en un edifici comunista ja no és un símbol d´igualtat. Més aviat, de desigualtat.

Supero la història i em guanya el present. Em nego a sucumbir a
l´antiesteticisme.