Blog

RODALIES INSPIRA

En una hora desidiosa, el vagó molt buit, rendibilitzo mentalment si la freqüència de pas dels trens de rodalies  també és una despesa innecessària de la que aviat haurem de prescindir.

Miro per la finestra encara dins del túnel,  i puja un noi amb la cara vermella que desvia la meva atenció. És un post-adolescent que porta uns papers a la mà i està plorant. Seu a prop meu mentre fixa la mirada en un punt finit per evitar més llàgrimes. De tant en tant i també com a mètode, s´apreta els ulls amb el polze i l´índex, pressionant-se el globus ocular. Agafa aire per la boca.

Desplega un paper , repeteix el ritual dels dits, i amb un gest melodramàtic el mig arruga i finalment el trenca.

Han passat uns minuts i aconsegueix deixar de plorar, inclús amb la vista fixada a l´ infinit.

Què li deu estar passant, em pregunto…

S´ obre la porta del vagó continu i  entra un senyor estranger. Porta un amplificador i un micro. Com que som tan pocs i estem tots més o menys junts, intenta posicionar-se a prop del post-adolescent, que està justament assegut al costat de la porta cedint espai.

Sona la música i amb un accent de l´Europa de l Est, comença a cantar: “Por el amor de una mujer, he dado todo cuanto fui, lo más hermoso de mi vida….”

Penso que és un inoportú i em pregunto com reaccionarà el post-adolescent, que ha tornat a fixar la mirada al finit. Cap mètode li funciona  i es deixa anar silenciosament.

Aguantem tots el moment estoicament.

Estic a punt de baixar i no se si donar-li una targeta; qui sap si es reconeixerà en aquest article o si l´amor entre cadiretes l´animarà… Així ho faig.

El post-adolescent està consternat.

Em pregunto si que estem tots allà en aquell precís moment és una cosa del destí.