Després d´haver-ho endarrerit durant molts anys (13 des de que em van diagnosticar l´hipertiroidisme i la doctora em deia que m´havia d´operar), aquest estiu em van trobar unes cèl.lules atípiques en un nòdul al tiroides que feien sospitar de l´existència d´un càncer, i la meva doctora va tirar pel dret. En menys de dues setmanes ja tenia dia i hora.
El cert és que jo no em volia operar, i amb aquesta actitud negativa vaig arribar a Can ruti.
Vaig començar a plorar tan punt vaig posar el peu a l´hospital com si m´estiguessin portant a l´escorxador. Em vaig acomiadar de la meva família, em van fer vestir de verd mentre el Manel em feia unes fotos plenes de glamour, i em van portar a una sala amb a cinc persones més on només era jo la que plorava i a la que tots consolaven com si ells no anessin a passar pel mateix.
Llavors va venir una infermera per posar-me una via al vena. Només de veure l´agulla vaig començar a plorar encara amb més actitud, i va decidir esperar i passar-li el mort a un altre, mentres em deia “Hay que venir con venas al hospital !!! “
Sense deixar de plorar, un camillero em va portar fins a una sala. Li vaig preguntar si l havien operat mai, i em va dir que un cop, del peu. Però era massa petit i no se´n recordava; no em podia ajudar gaire. Em va deixar en una pre-sala on passaven moltes infermeres i doctors, i tots em preguntàvem perquè plorava, el que em semblava una pregunta retòrica: Era evident que no volia estar allà. Llavors una infermera em va dir que em posarien la via, i la vaig amenaçar dient-li que em desmaiaria, cosa que no va semblar que l importés gaire; suposo que va pensar que del terra no passaria. No vaig arribar ni a entrar al quiròfan que ja m´havien dormit. Tot fos per no sentir-me plorar més.
Continuarà…