En el bressol del pensament i del nostre enteniment de la bellesa, s´ha de tenir una gran imaginació per poder fer una reconstrucció gloriosa de l´antiga ciutat d´Atenes.
Molta pedra suelta. El parthenó no m´ha causat la impressió esperada, però en canvi, el teatre de´nDioniosio –dins de l´Acròpolis i que els turistes no li presten massa atenció-, m´ha semblat entranyable. Els teatres tenen quelcom especial, potser perquè el nostre món és un teatre en sí mateix, i poder-ho reduir a un espai mesurable, és com tenir el món entre les mans on personatges vius poden representar el més còmic i el més tràgic de la vida.
M´he assegut sobre una pedra, imaginant a Plató explicant el Mite de la Caverna als seus deixebles als 45 graus que cremaven avui, mentre despotricava sobre Aristòtil per aconseguir més matrícules per l´any següent.
Al final, la vida només fa que repetir patrons i 2500 anys, acaben no sent tants. Si comptem que la vida d´una persona és d´uns 90/100 anys (per arrodonir), en 1000 anys caben 10 vides consecutives, i en 2500 anys, 25 vides en total. 25 persones que es van passant el testimoni per anar seguint.
Un obrir i tancar d´ulls.
