Ahir vaig tenir un dia prou curiós com per pensar-hi.
Des de que em vaig aixecar que no vaig parar d´escoltar desgràcies vàries que li passa a la gent. No només producte de la crisi, que des de que estic aquí (fa dos dies) no deixo de sentir aquesta paraula repetidament, sinó també perquè en general, tothom està fatal.
Què desencadena què, no sabria dir-ho, però el que no té una malaltia xunga, l ha deixat la parella o està a l´atur o no té lloc on estar.
En aquest període col.lectiu on tothom sembla que estigui fatal, hi ha una altra realitat, i és que malgrat els problemes, bé o malament, tothom s´aixeca cada dia del llit per continuar caminant.
Consuelo de tontos? Cadascú porta per dins la seva pena i amb això viu, però
veure no només a algú, sinó a molts que estan pitjor que tu, com a mínim et fa relativitzar la teva situació.
Jo ja pensant en Mumbai, Sri Lanka, i el que hagi de venir. Tinc ganes de tastar el nostre món des de la primera línea.