Aquest matí la Keim ha anat a l´escola. Jo tinc l´ estomac perjudicat i després d´una nit mogudeta m he quedat a Can Puça fent una mica de bondat. És un bon temps per pensar i reflexionar tot el que vaig vivint. Ens passen tantes coses al llarg del dia que de vegades tinc la sensació de que no em dona temps a assimilar-ho tot.
Una de les peculiaritats de néixer pobre en el tercer món, és que la natura impera. És a dir, com neixis amb els ulls estràbics, doncs així es queden. Com tinguis un problema a la cadera, vas coix tota la vida. Que neixes miop, doncs a veure borrós. I així successivament amb qualsevol malaltia que es pugui passar pel cap. I si és alguna cosa més greu doncs mors. Al final, això és la llei del més fort i sobrevius segons la natura hagi estat generós amb tu.
Al primer món, modelem i perfeccionem la natura al nostre favor, i inclús sembla que la deixem una mica de costat.
El fet de no controlar les malalties, et fa molt vulnerable davant de la vida. M´adono que a Europa, tenim moltes seguretats a les que agafar-nos. Però aquí no, així que d´alguna manera natural, d´aquesta inseguretat neix l´espiritualitat, el trascendent i la fe.
Creure en Déu o en deus, és una manera de confiar la teva vida a mans d´alguna força superior. Ja que un no pot controlar el que li pot passar, la recerca d´un Pare que ens protegeix, em sembla una conseqüència vital molt lògica.
I el cert, és que quan confies en la Vida, tot és més fàcil i més lleuger. Quan perds control sobre el que en realitat és incontrolable, les regles son unes altres. Perquè quan alguna cosa no depèn de tu, et relaxes i ho gaudeixes sense qüestionar-te gaire en si sortirà bé o malament, en si faltarà o sobrarà.
Essencialment vius CONFIANT.
