Defiendo mis tajos

El 1966, Lucio Fontana defenia sus tajos (Defiendo mis tajos, “la Nazione” 1966) davant la incomprensió social de les noves expressions plàstiques dominants. 44 anys més tard, el discurs continua essent- amb certs matisos- prou similar.

Defiendo mis tajos, conté essencials temes a debatre sobre l´art contemporani.

En particular em centraré en el que, per les característiques de la meva obra, més em pot afectar: Conscient de que formo part de la generalitzada família dels abstractes, entenc que necessiti una explicació o defensa.

Les persones som producte dels nostres pares o d´aquells que ens han fet de pares, de les influències familiars, dels nostres amics, de les nostres parelles, de la nostra educació, de les nostres experiències, de les nostres frustracions i dels nostres èxits, així com del nostre entorn social i natural.

L´artista, en la seva necessitat d´expressar-se al món, allibera tot el seu contingut interior quedant palès en la seva obra, esperant ser acceptat i comprès.

Poques vegades he hagut de defensar els meus “tajos” davant de la incomprensió del públic. Per sort, la meva pintura, en un elevat tant per cent, s´adequa al tast estètic de la nostra societat.

En aquesta dualitat entre la forma i la base filosòfica que necessita l´art abstracte per completar-se, cerco el to de la tragicomèdia en les meves exposicions, així com la bellesa i la pura expressió del color en tota l´obra.

Sota aquesta premissa, continuo exprimint la meva creativitat fins que s´esgoti.

Nani Navarro
A Varsòvia, del 21 de Setembre del 2010

Comments are closed.