Inici Nani Navarro Amor entre cadiretes Galeria Bloc Botiga Regala-rt Contacte

El sopar Coreà a Bangkok

Ahir vem descobrir una nova part de Bangkok, un dels centres comercials més luxosos de l Àsia: El central World.
Bangkok és una ciutat de contrastos, on es barreja la tradició amb una modernitat portada a l extrem. És una ciutat molt viva, amb gent a totes hores i a tot arreu.
Vem anar a sopar a un Coreà perquè teníem ganes de menjar carn, i el restaurant estava dins D aquest centre comercial.
No vem deixar de flipar.
A l entrada del restaurant, ens vem estar una estona mirant la carta. Quan vem decidir entrar, la xini de la porta que media un metro i mig, va fer un crit que no sé d on li va sortir, I tots els cambrers ens van saludar alhora acompanyant el crit de la xini com una acció totalment quotidiana. Jo estava una mica avergonyida i vaig començar a dir gràcies i a saludar a tothom a l estil reina Letizia, tot i que ningú em mirava.
Les peculiaritats i el funcionament del restaurant és el següent:
-Esculls entre tres menús diferents

  • la carn ve crua i tu te l has de fer a la brasa que hi ha Almig de la taula
    -la beguda es paga a part però quan l acabes, es torna a reomplir sense cost afegit.
  • pots demanar te el q vulguis rollo bufet lliure i que estigui dins del menú que has escollit inicialment.
  • Si deixes menjar, has de pagar un extra de 100bathspel que no t has menjat.
  • el postre eren núvols de sucre per fer també a la brasa.
  • només tens una hora i mitja per menjar. Un cop passada l hora i mitja, t aixequen de la taula.

Aquest últim punt potser sigui el més interessant, perquè el que feia no era menjar, era engolir. És que no tenia ni temps per fer-li comentariets al Manel. I clar, sempre amb el neguit de no omplir te massa perquè no sobrés menjar.
Quan va venir la cambrera per dir-nos que se ns estava acabant el temps, jo ja estava a punt de vomitar.

L únic que puc dir és que la carn estava deliciosa 😅.

Cap d’any tailandès : Tinder es queda curt

No sé com explicar la nit d ahir.
Després d estar 12 dies a la plàcida illa de koh lipe deixant el cervell gairebé en pla, ahir vem tornar a Bangkok.
L arribada va ser TRIOMFAL.
A Bangkok hi ha un carrer que és com el carrer més horrible que té qualsevol ciutat en el sentit turístic. Vindria a ser com les rambles però portat a l extrem. Parlo de Khaosan road.
Encara no sé el motiu, però en Manel va agafar una habitació per les nits que ens queden en el putu centre del carrer. Mentre esperàvem l avió de tornada a Bangkok, em va donar per llegir les opinions : No lo recomendaría ni a mi peor enemigo, nos pasábamos las noches matando cukis, las sábanas estaban llenas de pelos, salimos de allí pitando…
Ens va entrar un mal rollo, que ja anàvem més que creuats.
Arribem a Bangkok, i després d estar 2h en l Uber Thai, (Crab), ens va dir que alguns carrers per arribar a l hotel estaven tallats i que havíem de caminar fins al centre del khaosan. Vem baixar del taxi envoltats de gent, i em va caure la primera galleda D aigua (literal). Em vaig cagar en tot, però no vaig tenir molt de temps a reaccionar perquè seguidament em va caure la segona. Va ser llavors quan em vaig adonar que estava en plena guerra aquàtica on no hi havia pietat.
Estem enmig del cap D any tailandès, la festa de les festes, i la tradició és veure a gent de totes les edats sense excepció, amb unes pistoles D aigua super sofisticades fent autèntiques batalles campals d AIGUA.
Per baixar pel carrer, que habitualment només trigues set minuts, vem estar una hora i mitja. Vem arribar xops al primer hotel, però com que estàvem súper ratllats pels comentaris, no se ns va acudir millor idea que canviar a un altre hotel que estava al mateix carrer però més amunt.

Il.luminats…

Creuar això no va ser una tasca fàcil. Música a tot trap, gent tirant aigua per tots cantons, i persones per tot arreu donant ho tot durant km.

A l arribar al nou hotel vaig pensar… La venjança serà terrible. Així que vem deixar les motxilles, vem anar a comprar dues ampolles d aigua congelada, i que comenci la festaaaa!!
Pels carrers tothom va mullat perquè tothom va disparant aigua. Quan s acaba l aigua de les pistoles, pots reomplir la per 5 baths a les paradetes que hi ha pel carrer. Si és aigua congelada, et cobren 10baths. Més car, però mola més.
La sensació és brutal. O sigui, tothom està de festa, pots tirar li aigua gelada a la cara a qualsevol persona i la resposta és una lluita on et vas perseguint a veure qui puteja més a l altre.
Pels que no tingueu parella, això li dóna mil voltes al tinder.
No veig l hora d implementar aquesta celebració a Badalona.

Em cago en el Door to door

“No os preocupéis, esto es un door to door. Subes al bus y te despiertas en la playa, así de fácil ” ens va dir en Jack. Per uns moments vem pensar que havíem triomfat.
Va durar poc.


17:30 ens ve a buscar un tuc tuc i ens deixa enmig D una glorieta. 30 minuts després, un turista em ve i em diu It sounds like a fake. És poc alentador.

18:00 ens ve a buscar el bus que ha de ser el door to door. El bus no té despercidi: l aire acondicionat no funciona, a dalt ens fregim i a baix es congelen, no funciona el WiFi, i la decoració és lo más. El conductor té molt mala llet i ningú s atreveix a contradir lo. Als seients del costat del Manel, seu una russa amb unes cames de dos metros, i per poc no li treu un ull al Manel al llarg de la nit repetides vegades.

20:00 Aconseguim sortir de Bangkok després de donar trenta mil voltes recollint a gent a cada cantonada, i amb molta tranquil.litat el conductor comença a parar a cada hora per comprar se sucs al 7eleven. Això sí, només pot baixar ell, i la resta ens quedem tancats dins del bus.

00:00 Ens fa baixar a un bar CUTRE de carretera, on el wc és D aquests d obrir els peus al terra i Pixar com bonament es pugui. En Manel i jo estem flipant i ens demanen un arròs per fer fer algo, mentres observem la situació. Sort que és un door to door, pensem…

00:15.Reprenem el camí, amb les conseqüents parades.

6:45.arribem a un lloc a la meitat del pais, i ens deien allà. Resulta q el conductor s ho ha pres amb massa calma, i hem arribat 45 minuts tard. Degut a això, hem perdut un bus q ens portava fins al port. En Manel i jo estem flipant, però encara flipem més quan un tiu ens fa una foto amb el seu mòbil a les sis dl matí, i li envia a un altre que és el que ens recollirà 5 hores després. La foto és perquè ens reconegui.
El de la foto ens porta a una parada D bus local, i ens deixa allà.

7:45 la meva cara d mala llet no passa desapercebuda, i el conductor de la Van q havia d sortir a les 8, decideix avançar la sortida, aprofitant que estàvem tots els seients ocupats.

12:00 no m acabo de creure que estiguem 4 hores en una van plena de thais per arribar a un cotxe on una noia ens identifica amb la foto que ens han fet a les sis dl matí.

12:10 la noia diu q hem d anar ràpid o perdrem la connexió amb el speed boat. Que Com a molt anem a fer un pipi ràpid. Li dic q passem de pixar i q a on hem D anar. Ens fa una altra foto amb el mòbil al Manel i a mi, els dos amb cara de perplexes, I ens diu que així ens reconeixeran al port.

12:30 tot és tan surrealista, que no m ho puc creure. Pugem a una altra van i inicialment anem sols, però després anem a l aeroport de Trang i recollim uns russos pinzellets i uns francesos que estan més frescos q una rosa. En Manel i jo sembla que haguem creuat Thailand a peu.

14:00 Ens reconeixen a la foto que li ha enviat la noia per messenger, i pugem els francesos i nosaltres a l speed boat.

16:00 arribem a Koh Lipe amb una cara d mala llet que ningú s ha atrevit a fer nos una foto més.

23 hores de viatge, el Door to door

Què passa a l’abril a Thailand

Podría imaginar-me moltes festivitats, però que a l abril es celebrés l any nou a Tailàndia, és l última de les festes populars que m hagués passat pel meu cap.
El mes D’abril és, per defecte, el mes de donar-ho tot. Això vol dir que la gent també es nou més i tot està molt més car.
Nosaltres volíem baixar a Koh Lipe, l última illa de Thailand i la primera abans de Malasya. No trobàvem cap combinació q sortís més o menys assequible amb avió , i hem entrat a un xiringuito cutre, molt cutre i sense cap mena D atractiu, on hi havia exactament en Jack. No sé ni què ens ha portat a obrir aquella porta, honestament.
En Jack és l únic thailandès (segons ell) que parla castellà, perquè tot i ser una llengua molt difícil pels thais, va voler marcar-se la diferència i va anar a viure tres mesos a Madrid. També va viure a L Equador (no ha especificat quant de temps) perquè tenia una novia D allà amb la que només es deien te quiero / te amo única i repetitivament, i finalment va estar una temporadeta entre Mèxic i Texas. Imaginar – me una sud-americana sortint amb un tailandès se m fa especialment estrany.

Semblava un mafiosillo trucant en plan secret per aconseguir les millors opcions per anar a Koh Lipe. Primer ens ha dit un preu, i després amb cara de circumstàncies un altre de més car. ” Es el año nuevo thailandes, no puedo hacer nada” 🧛‍♂️


Al final, bus nit i cap al sud!!!

Tornem a Bangkok

Dormir al costat D un templillo comporta certes conseqüències. Una D elles, és que a les 6 del matí algú agafi un micro i comenci a fer un speech apassionadament . Entre el jet lag i la calor, pensava que algú s havia colat en els meus somnis, però no havia manera de fer lo callar. A més, no entenia res. He hagut D obrir els ulls i recordar on era.
Després de tres anys, l única cosa que ha canviat significativament, és que la foto del rei és una altra. Per la resta, Bangkok espontània com sempre.
Ara són gairebé les 11 del matí, i tinc tanta son, que no sé ni com replantejarem el dia. De moment a veure si trobo el nano dels mangos a veure si em puja el sucre. Comencem…

Començo a intuïr que navegar és de gandulets

Amics de la navegació :

He començat a intuïr que, navegar un veler, és de gandulets. Els moments de tensió, malgrat que es puguin allargar, són puntuals; però els de relax, clarament es superen. A nosaltres ,perquè no ens funciona res (ni el pilot automàtic ,no tenim ploter,ni el que medeix els nusos i et diu a quin vent vas, i un llarg etcetera ).
Però si no, és a dir,que el barco més o menys t ho fa tot apretant un botonet, quan hi ha bon mar, sense dubte és la millor terapia antiestrés: tranquil·litat ,Pau, bellesa indubtable, molt de temps per pensar, per escriure … Molt de temps,en general.
I quan hi ha un mar mogudet, és adrelanina a tope ideal per alliberar tensions.

Pel que fa a la nostra excitant navegació , he de dir que aquest matí hem sortit D Epidauro per tornar a Limenaria, encarats ja per la tornada a Atenes😩
Avui ha fet un vent respectable , onades d un metre i mig i anàvem uns 20 nusets. Hem desplegat les dues veles, la Major i la Génova. Més que res,perquè ens ha adelantat un veler rus que anava a tot trap,i el Manel ha tingut gelets. Quan els he vist passar,he sapigut que em tocaria pringar.
Amb la major ja anàvem escorats (tocant al mar per un cantó, cosa que sempre em provoca excitació i estrés simultàniament ), i quan hem tret la génova, ja anàvem totalment torçats (nomes estrés) . Les onades ens feien un moviment de xoc una mica agressiu, però sentir aquest ball sota els meus peus com si estigués al rodeo drive, és una sensació de poder. Em venen ganes de treure el trident i invocar a Poseidón: surt de la covaaaaaa.

Ara hem atracat a una petita caleta de Limenaria, i el mar sembla el lago de los cisnes.
Mil cares d una mateixa moneda…

Exigeixo pujada de categoria professional : De grumet a Capitana I

Avui el Manel s ha despertat que pensava que li hauria de fer un nusets D aquests mariners entre l esquena i les cames. Ha trigat una estona en poder se alçar, el que no era gaire bona senyal.
Començaven ja el 4art dia al port de Porós i l agobio estava començant a apoderar se de nosaltres. Així que, no sé ni com, en una decisió ultra ràpida , m’he vist fent petons i abraçades als francesos i recollint l ancora mentres el jueu em vigilava.
El nostre mode de procedir és que el Manel em diu el que he de fer, i jo executo. Tira de la corda verda, recull la marró (m ha de parlar per colors i en llenguatge bàsic ). Així hem tret la major, la genova en principi reparada, i hem navegat fins a Epidauro.
Degut a que les meves funcions dins del barco han canviat i ara tinc més responsabilitats, he exigit una pujada de categoria professional, de grumet a Capitana primera,com a mínim .
Estic experimentant sensacions noves. El barco és ara la meva casa, és mou amb mi i sento com si camines sobre el mar, que amb un vent equilibrat, em porta als ports gaudint del silenci de la navegació i del paissatge esplèndid.
Em sento beneïda.

Un sopar per recordar

Per motius diferents, tots seguíem al port de Porós. El fríki jueu de l esquerra, perquè li havia costat la vida atracar i ja no volia tocar el barco fins que tornés a Israel. El francés de la dreta perquè feia tres dies que esperava una tormenta que mai arribava. I nosaltres, perquè en Manel no es podia moure per la lesió a l esquena.
Així que, enmig de la desolació, el francés ens va convidar al seu barco a sopar. En realitat, més a beure que a menjar.
Ells només parlàven en francés, alguna paraula suelta en anglès, però poca cosa. I jo, el francés, a part de totes les connotacions eròtiques i del Lou Lou oui, c est moi, poca cosa més.
Al principi anàvem amb el traductor i tal, però després de dos gin tonics I un conyac francés, vaig començar a notar que em sortia un francés súper fluït :
Je pinte su la sed, le Manel c est l ingenierè,
L. Isaerli c est loquè (aquest tema ens va portar gran part de la nit), a Le meg grec no hi ha peixé, perquè Le portuguel ne se pa pagué a la comunité europé, el seu barqué ces t magnifiqué,i així durant cinc horé.

El senyor, Clot, que fumava un puro darrere l altre, ens va explicar que havia estat l entrenador oficial de l equip de hockej sobre gel de França i ja estava jubilat.

Els paisatges s obliden, però les persones són el que et fa recordar la foto amb un somriure.

Vida a port: Entre el musulmà i el jueu

Hem hagut de parar la navegació tres dies per diferents motius i tots principals.
Per un cantó, la gènova està super cardada des de fa temps, es veu . Esperàvem una peça des d’Atenes que no arribava, i quan ha arribat i l ha canviat, ha vist que hi havia una altra de trencada també. Per sort, d aquesta última tenia Recanvi. M ha dit que ens ha fet un apanyo que espera que ens duri 😅.
Vem arribar a Porós divendres, i encara estem aquí, fet inusual en la nostra trajectòria, on no dormim mai a port.

Per altre part, en Manel, intentant recollir la gènova manualment, es va tornar a trencar l esquena. Aquest cop sembla que ha estat més fort que el D Atenes, perquè li costa molt caminar pel dolor. En aquestes condicions, no podem sortir, perquè el meu nivell de grumet encara és massa elemental. Esperarem.

La situació a port segueix sent la mateixa : a la dreta, els jueus. A l esquerra, els francesos d origen túnicià, que només em fa senyals amb el dit de que el jueu no hi toca.
Mig port és de francesos i dels seus amics. Un parell són metges, i tots han passat pel Nostre barco per tocar l esquena del Manel I ens han deixat medicaments varis.
El jueu ahir em va dir que em donaria unes pastilles que li anirien bé per l esquena, però per la nit ens va dir que la seva dona, que treballa en una empresa de seguros, li va recomenar que millor no ens els donés, perquè si no li sentaven bé, els podríem denunciar. Se m va caure un tros de préssec al plat quan vaig sentir això.
Per altre part , ahir a les sis del matí, algun il·luminat va tirar focs artificials i em va mig despertar. Aquest matí, quan m he aixecat, el jueu ja m ha fotut el rollo de: Has vist, has vist, la gent és idiota! Han tirat focs artificials i em podrien haver cremat el barco!! Jajajajajajajaja, per favooooooorsiusplaaaaaau!
En fi, podria estar hores escrivint sobre aquest personatge; segur que quan marxi trobaré a faltar tanta estupidesa en un sol home.
La calidesa familiar del musulmà xoca frontalment amb la paranoia constant del jueu. Estic convençuda de que porta un kalashnikov sota coberta.
Els prejudicis…

6è dia de Navegació : La Gènova s’ha trencat

Avui, 6è dia de navegació, hem desplegat les dues veles que té el barco: la major i la génova. Ha estat un moment espectacular :feia vent, el veler anava escorant a sis nusos (navegació tranquil.la),fins que, arribant a Porós, hem decidit parar a una caleta per banyar nos abans D entrar a port.
Comencem a recollir la p. Gènova, i a mig camí s ha tornat a atrancar. Sort que avui no feia el vent del segon dia, perquè m hagués agafat algo. En Manel l ha aconseguit lligar amb les mans, però era evident que no podíem continuar el viatge en aquestes condicions.
Un cop a Porós, ha vingut el tècnic i després d observar la situació, ha dit que s havia de desmontar la génova sencera perquè hi havia una peça que estava torçada, i per això no girava. Han estat treballant durant dues hores, han recollit tota la vela, i per uns moments el barco se ls hi ha anat de les mans, i hem començat a donar cops al barco de la dreta, on el propietari és un Israelí.
L israelí de cuyo nombre no quiero acordarme, està viatjant amb la família des de fa dos mesos (la dona i tres fills). S aprecia ràpidament que la dona està fins els collons, I pel que acaba de comentar fa una estona (a la que pot ens dóna conversa), en dos dies marxa a Tel Aviv. Per ser una mica cordial, – que ens hem estat a punt de menjar el seu barco-, li he dit que jo havia estat a Israel i a Palestina. Primer no m ha dit res, però ara fa una estona (5hores després), ha vingut per dir me que venia a corregir me, perquè Palestina NO existeix. Li he dit que al meu passaport tenia el segell, però tot i amb això ha insistit en dir que allò potser fa dos mil anys, era alguna cosa, però que ara, evidentment, no. Jo, amb la vela desmuntada i el Manel lisiat amb la contractura de l esquena, la veritat és que no tenia ganes de discutir, i no he volgut contestar. Això ell ho ha interpretat com que podia seguir parlant, i m ha dit que Isabel I va fer fora als jueus i Espanya no és un país amic, que els evangelistes són els culpables del que passa a Turquía, i que a Palestina ja no queda vida Intel·ligent, només terroristes suïcides. Bé, al que jo anomeno Palestina, perquè evidentment, no existeix (ha remarcat).
He estat a punt de treure una catifa al port i començar a resar mirant a la meca a veure què li semblava, però el deixarem dormir tranquil …